Resum. Onzena sessió. Sub specie iudicii.

                                         Capítol X

1. Ossa et litterae.

La nit abans de l’enterrament del germà Lluís Terré fou una nit de descans. Després de sopar, comentàreu les pistes que havíeu anat reunint.

Jaume contà que havia esbrinat més coses sobre la mort de Valèria. Tenia el coll trencat, cosa que encaixava amb un escanyament, una asfíxia o un ofegament. Possiblement havia parit post mortem. També havia trobat fragments d’una cadena d’argent, potser les restes d’un collaret que li fou arrabassat.

Artús, amb molt d’esforç, pogué afinar que el missatge encriptat estava escrit en llatí i que, segurament, amagava un doble codi.

2. Panis mortuis.

L’enterrament i el respons de Lluís Terré se celebraren al cementiri del monestir, vora la tàpia de la capella dels gentils. La comitiva s’agrupà davant la capella abans d’anar fins al cementiri.

Allà, entre el cellerer, el germà Yves, Felip i altres monjos, hi havia el fugisser prior Marià Cases. Parlava amb un jove ben plantat i ben vestit que no era monjo i que mirava la resta amb altivesa. També hi havia altres assistents que no pertanyien al monestir; devien ser familiars o amics del mort.

Joan Benlliure reconegué el jove. Es deia Guillemó Gual, hereu de la família Gual, una família de mercaders molt coneguda a Palma. Joan no sabia què hi feia allà.

El seguici de Guillemó cridà l’atenció de Joan i Jafudà. Tot i anar mudats, els criats del mercader no enganyaven: eren malvivents portuaris. Benlliure n’identificà un, amb una boina, que semblava el cap; li deien en “Bareta”. Afegí que no tenia cap mena d’escrúpol si hi havia diners pel mig. No era estrany que els mercaders contractassin aquella canalla per descarregar un vaixell o per altres feines més fosques, però que formassin el seguici d’un funeral no encaixava.

El ciceller Joan Planter dirigí el grup cap al senzill cementiri. Era un petit recinte tancat,  de contorn irregular, delimitat per una paret baixa de pedra. Les tombes estaven distribuïdes de manera dispersa, algunes més senzilles que d’altres.

Al mig del cementiri hi havia una caseta feta amb restes de pedres rompudes del lloc, on es mortallaven i es vetllaven els morts, si esqueia. D’allí sortiren dos monjos portant el germà Terré, embolcallat amb un sudari, cap a la seva tomba, ja excavada a la terra.

Alhora, el germà Planter s’acostà al llindar de la caseta i deixà una petita escudella de farinetes que duia a la mà des del monestir. La situà davant una de les lloses que formaven el llindar de la porta. Aquella llosa tenia un crismó tallat i una inscripció en llatí:

“Bracari, que visquis en companyia dels teus.”

El ciceller esquitxà algunes farinetes damunt la llosa. N’hi havia de seques, segurament es tractava d’una pràctica quotidiana. La caseta estava construïda en gran part amb material reciclat que s’havia degut trobar a la zona des de feia anys o segles: potser restes d’una vila, d’un antic cementiri o d’una altra construcció anterior.

3. De falsa accusatione.

Després de l’enterrament, el prior feu un respons breu i genèric. No mencionà com havia mort Terré i es limità a exalçar-ne l’obediència i la humilitat.

Zília, avorrida de les paraules del prior, cercà entre les lloses de la caseta de vetllar i hi trobà inscripcions en relleu, molt gastades o bocinades. De sobte, d’entre les pedres de la cripta li arribà un corrent d’aire que venia de dins cap a fora per una escletxa. Tal vegada, si es llevassin les llosses, es trobaria un petit espai dins la paret o dins el mateix paviment: una mena de respiracle. L’olor que arribava amb l’aire era a tancat. Zília ho contà als altres. Segons Benlliure, aquella corrent feia olor de celler o de rebost. Tots començaren a furgar la tronera.

Jafudà mirà l’escudella de farinetes i demanà per què devia deixar aquelles farinetes el ciceller.

—Perquè el germà Planté és supersticiós —intervingué Marià Cases, el prior.

Distrets en les vostres investigacions, no havíeu reparat en el que passava al vostre voltant. Tothom havia marxat excepte el prior, Guillemó Gual i els seus cinc criats (armats amb ganivets) i quatre monjos. Us barraven el pas. El ciceller tampoc se n’havia anat.

—Què passa aquí?

—Amb tu volia xerrar —digué el prior—. Des que heu arribat només us dedicau a fer tota mena de pràctiques dubtoses amb l’excusa de curar l’abat. Això s’ha acabat. Ara mateix quedau sota la meva custòdia, fins que vengui qui us pugui jutjar i aclarir el que està passant aquí.

Un dels homes de Guillemó s’apropà i mostrà un sac coneixíeu molt bé: les de Valèria. El prior les presentà com si fossin la prova d’un judici, juntament amb els escrits de Jaume.

—No són formes de tractar els ossos d’un mort. Això només té un nom: bruixeria. I tu —assenyalà Planter— n’has estat còmplice. Tu, amb un hebreu i una bruixa. Però jo no et puc jutjar —somrigué de manera sinistra—. Cal esperar algú que sí que ho pugui fer.

Guillemó, fent floritures amb el punyal a la mà, prengué la iniciativa:

—No doneu problemes i acompanyau els meus homes cap als vostres recolliments mentre esperau el judici.

Jafudà demanà pels companys. El prior afirmà que eren tancats. Tots pensàreu en Artús i Jaume, però Lucius no era al monestir, de manera que potser se n’havia lliurat.

Davant la situació, decidíreu rendir-vos i esperar millors cartes mentre tot s’aclaria.

—De què se’ns acusa? —demanà Jafudà.

—De bruixeria —digué Guillemó.

—Això no és forma de tractar un ciutadà —protestà Benlliure.

El prior dubtà.

—Aquest, tancau-lo a una cel·la de càstig. Els altres, tingueu-los als estables i manteniu-los vigilats a tots.

Benlliure respongué:

—Si els meus companys van a l’estable i he de ser jutjat amb ells, amb ells aniré a l’estable.

—Com desitgeu —digué Marià Cases.

IIII. In vinculis.

L’estable estava tancat amb una gran porta barrada. Les parets eren sòlides; no hi havia finestres, només petits respiralls massa estrets. A dins hi havia un orinal de fang, un càntir d’aigua i una escudella amb pa dur. El terra estava relativament net i només hi havien deixat dues gallines. Els vigilava un dels homes de Guillemó: era prim, taciturn, mormolava tot sol i caminava pensatiu.

En caure el Sol del migdia es podia veure que s’havia organitzat un sistema de vigilància al monestir. Hi havia patrulles formades per parelles de monjos i sequaços de Guillemó. També podíeu veure un monjo vigilant sempre a l’entrada del menjador, cosa que us feia pensar que n’hi havia més vigilant altres llocs.

Els monjos de la facció del prior eren tots joves. Els darrers novicis que havia tingut el monestir havien arribat feia cinc anys.

Artús i Jaume estaven tancats en un altre lloc. Lucius no era al monestir i, per tant, potser se n’havia lliurat. No sabíeu res de Malaquías ni de Tòbias.

La resta, mentre la tarda s’apropava, féreu voltes dins l’estable pensant què podíeu fer. A fora, a certa distància, sentíreu en alguna ocasió Guillemó i el prior discutint amb energia però sense ira. No arribàreu a entendre de què xerraven.

Jafudà intentà confraternitzar amb el vigilant.

—No em deixen xerrar amb tu —digué el guarda.

—Et paguen bé? És un tema de doblers?

—No seria aquí si no fos pels quartos.

—Però és que el teu senyor està esverat.

—Bé, els senyors sempre volen parèixer senyors. Jo tenia un senyor que, si no bevia vi de Falern al matí, era com si no hagués berenat. Però és que al meu senyor d’ara no li han donat un bon lloc per dormir aquí…

El primer objectiu que plantejà Jafudà fou sortir de l’estable i arrabassar al prior les proves que volia emprar contra vosaltres. Inclús, si era possible, trobar proves contra el prior.

Cercant dins l’estable, l’únic que Benlliure aconseguí trobar, amagat entre la palla, fou una ferradura vella i un clau.

La tarda passà mentre cercàveu alguna solució. 

Per un dels respiralls, el que donava al camp, algú xiulà en veu baixa. Zília hi guaità: era na Maria sa mainadera.

—Ai, nina, tant de bo que sou aquí. I no vos han fet res. Què ha passat?

Maria contà que havien tancat tothom: Felip, Yves, el ciceller, Jaume i Artús. Només quedaven lliures els monjos del prior, que no feien més que anar amunt i avall. Cercaven algú. Artús i Jaume eren en una cel·la de càstig. El prior esperava algú. A Caterina, Joana i Maria les tenien fent feina per preparar-ho tot. Maria tenia molta por.

També explicà que el senyor Guillemó estava molt enfadat perquè no li havien donat una bona alcova. No havia duit criats, només aquells cinc homes, i no parava de donar ordres com si fos a ca seva. Ara anaven justos amb el sopar. El prior tampoc parava a la seva cel·la i no sabia què cercava. Al senyor Malaquies tampoc l’havia vist, ni al seu criat. L’alcova bona (la que ocupava Malaquías) era per algú a qui estaven esperant.

Maria no sabia on eren Martí ni el vostre amic moro (Lucius).

V. Aurum aperit portas .

Zília havia aconseguit amagar una ampolleta d’Infusió de Serenitat entre les seves robes. Aquella infusió permetia enfrontar-se a allò antinatural sense perdre la racionalitat, però recordava també el seu efecte secundari: tornava qui la bevia més ingenu i menys suspicaç.

Tot i que no acabava de veure com això podia ajudar directament o com podrien subministrar-la al guardià per enganyar-lo, sí que obria la porta a emprar algun dels seus encanteris per sortir de la situació.

—Ara he d’anar a dur pa al senyor Artús i al senyor Jaume —digué Maria—. Els hi puc dir alguna cosa?

Zília li digué que els digués que estaven bé i que estaven cavil·lant. També li demanà que es fixàs per on voltaven les patrulles i on eren els guardes. Maria se n’anà a recollir aquella informació.

Mentre esperaven Maria, Jafudà interrogà el guarda de l’estable. Es deia Eliseu, però li deien en “Voltes”. Xerrava molt, fent circumloquis, i semblava que feia feina per Guillemó Gual, contractat per Casimir “Bareta”, el de la boina, que era amic seu, també deixà caure que al vespre vendria un frare dominic, és a dir, un inquisidor…

—Els dominics em posen la pell de gallina. Tant de bo venguin per la gent del monestir i no per noltros.

—I què té el senyor Gual amb el monestir? —demanà Jafudà.

—Ui, fa estona que té tractes amb el prior. Para molt per ca los Gual. En Bareta li ha fet de missatger moltes vegades, fins i tot amb l’amo de ca los Gual, el senyor Bernat.

Jafudà començà a pensar que un suborn podia ser útil amb aquell guardià.

—Què faríeu amb una bossa d’or? —li demanà.

En Voltes aixecà la cella i començà a divagar sobre què faria.

Maria tornà i xerrà pel respirall de l’estable. Us informà que hi havia deu monjos i cinc homes d’en Gual. Les patrulles eren de dos: una als horts, una al pati i una a cada claustre. Hi havia monjos vigilant els dormitoris, un a cada planta. Un altre monjo vigilava la sala dels seglars, un altre la porta principal i un altre la porta de darrere.

També dugué una bona notícia: Jaume havia estat atent i havia cremat el missatge encriptat i tot el que havia escrit sobre ell. Artús l’havia memoritzat. Això volia dir que el prior no sabia que havíeu entrat a la seva cel·la. El prior havia estotjat les vostres coses a la seva cel·la, tancada amb pany i clau. El que no sabia era que Baraxil podia obrir-la a voluntat.

El pla començà a prendre forma: Baraxil havia de sortir de l’estable, anar a la cel·la del prior, obrir-la i agafar el sac del Do de Surgat per subornar el guarda. Però, per fer-ho, primer calia convencer al guarda perquè Baraxil pogués sortir.

Quan el sol començà a caure, un carruatge pesant, negre i sense marques arribà al monestir. A les cotxeres l’esperava el prior. Havia fet treure el carruatge de Malaquies per fer lloc al de l’inquisidor. A través del respirall poguéreu veure com en baixaven dotze secretaris i l’inquisidor, amb el seu hàbit blanc i negre. La distància era massa gran per escoltar què deien, però l’actitud submisa del prior era evident.

VI. Per umbras et ferrum.

Jafudà no perdé el temps. Oferí una bossa plena d’or al guardià si els deixava sortir. Representà tota la por a l’inquisidor que qualsevol jueu podia tenir i aconseguí ensarronar al guardià.

—Ho he sentit dir molt, això de “ja et pagaré després” —digué en Voltes—. I ha estat mentida. Però sé que voltros sempre teniu l’or ben guardat i que, amb la motivació adequada, l’amollau de bon gust. Et creuré.

—Val —digué Jafudà—, però quan et paguem i sortim tots d’aquí, vull que et quedis aquí com si romanéssim a dins.

—Més val que la bossa sigui d’or. No vull diners, ni sous… Vull or.

La porta s’obrí i sortí Baraxil.

D’amagat i en silenci, es dirigí cap als horts per assaltar les habitacions dels monjos i entrar a la cel·la del prior. La lluna plena l’ajudava a guiar-se, però no a ser discret. Just quan anava a botar la paret que duia als horts, es trobà de front amb un dels homes de Guillemó, el més gros dels cinc, acompanyat d’un monjo.

Baraxil s’esclafà contra les pedres de la paret per amagar-se, però una pedra es desféu i caigué a terra fent renou.

—Qui hi ha aquí?

Baraxil agafà una pedra. Un cap aparegué sobre la paret; enlluernat per la seva pròpia teia, no el veié, amagat. Era l’home de Guillemó.

Baraxil decidí atacar, però el cop no encertà. L’home dels Gual botà la paret i tragué una espasa curta i ampla. El monjo arribà corrent. Baraxil intentà fer caure el de la paret, però no ho aconseguí. L’enemic respongué amb una espasada que fallà per poc.

No fou un combat elegant. 

Baraxil es tirà damunt l’adversari i li immobilitzà la mà de l’espasa. El monjo pujà la paret amb torpesa. Baraxil i l’home dels Gual forcejaren per terra.

—Tu no estaves a l’estable?

Baraxil li pegà amb el colze a la cara i desarmà l’espadatxí. Ambdós es revolcaren per terra mentre el monjo cridava:

—No el matis! No el podem matar!

L’espadatxí escanyà Baraxil, però ell es regirà i li etzibà una genollada a la cuixa mentre rebia un cop de puny a la panxa. Baraxil notà com l’os de la cama de l’espadatxí es trencava i l’home perdia el coneixement.

El monjo, espantat, quedà mirant l’escena.

—Ara t’hauré de matar jo! —cridà mentre fallava una garrotada.

Baraxil el despatxà amb un cop de puny al baix ventre i el deixà inconscient. Havent neutralitzat i fermar a tots dos, agafà l’espasa del pinxo i se n’anà de cap a les habitacions dels monjos.

VII. Aurum fallax.

Amb el camí lliure, Baraxil creuà els horts a la correguda i s’apropà a la paret que donava a les finestres dels passadissos. S’enfilà per la paret per evitar l’escala vigilada. Silenciós com una ombra, entrà al passadís sense cridar l’atenció del monjo que vigilava l’escala de la planta.

Aconseguí accedir a la cel·la del prior. Allà hi trobà totes les vostres pertinences, excepte les armes. En feu un bolic. Valorà cercar els companys tancats, però decidí no arriscar-se, ja que no sabia on es trobaven exactament les cel·les de càstig.

Tornà apresurat, però segur, cap a l’estable.

Sota la vigilància d’en Voltes, Zília activà el do de Surgat i entregà la bossa al guarda. Eliseu va obrir el sac i quedà esglaiat.

—Mai m’havia pensat veure tant d’or junt.

Els ulls li espurnejaven de cobdícia.

—Que no us vegi ningú. Jo faré el beneit.

Fora de l’estable es plantejà el dilema. Amagar les proves i escapar significava abandonar Artús, Jaume i altres amics, però l’autoritat del prior no anava més enllà del monestir. També podíeu confrontar el prior i fer-li veure que ja no tenia les proves que volia emprar per inculpar-vos. Una altra opció era aconseguir proves per inculpar el prior.

VIII. Extra muros.

Decidíreu anar al molí. Era l’únic lloc on podíeu considerar segur trobar refugi.

—M’han fet prometre que no sortiré del molí fins a nou avís —digué, alleujat de veurer-vos sencers—. Així que no sortiré. Però no m’han dit res de no acollir qui ho demani.

Martí explicà que l’inquisidor havia vingut a instàncies dels Gual. No sabia exactament què feia allà: era a Ciutat per altres causes. Els Gual eren gent perillosa. Martí havia tingut problemes amb ells en el passat. Ara semblaven amics propers del prior. No sap quins interessos els mouen, però és evident que vosaltres hi interferiu.

Zilia li entregà el bolic d’ossos i proves a Martí.

—Tampoc m’han dit res de no recollir bolics —digué—. Els guardaré al pou vell del meu hort. Està cegat. Si ho heu de menester, ja sabeu on trobar-ho.