Resum. Vuitena sessió. Omnes peccatores.

Capítol VII

I. Inquisitionis.

Tobías s’esmunyeix de l’alcova de l’abat mentre Jafudà mira, estranyat, el saquet que el criat anava a posar al llit. Segons Tobías, era per ajudar a curar-lo.

El saquet, que cap al palmell de la mà, està fet de la mateixa seda que mercadeja Malaquías i emet un potent olor a mesc. El dueu a Jaume per a que l’analitzi ja que pareix una mena de talismà o encanteri… efectivament, el vostre alquimista identifica es saquet com el focus de un encanteri anomenat “INQUISICIÓ”; si es posa sota el coixí d’un dorment, se li poden fer preguntes que respondrà de manera absolutament sincera. Els usos que s’en poden fer són limitats i les preguntes per sessió també. Jaume es queda el saquet…

Les vostres sospites es centren a Tobías: el seu aspecte contrafet, nervut i deforme (de naixement, tortura o malaltia), no ajuda. Així que decidiu consultar a Malaquías sobre el seu criat.

Devers le deu del vespre us duen pa dur i brou per fer sopes per si voleu vetllar en aquesta Nit dels Morts com la majoria dels monjos. Mentre ressopau i pensau què fer, arriba Malaquías a una expressió de neguit que mai li havieu vist:

                  ¿Habéis visto a Tobías? - Us demana, inquiet.

    La última vez que lo vi salía de la habitación del abad.- Contesta Jafudà.

          Del abad… ¿Iba sólo?¿Llevaba algo?

           No.

     Es que tengo un recado que mandarle… -fa Malaquías, una mica recompost- Si lo ven,               por favor, díganle que venga a verme.

     Tobías me suena de algo -diu Jafudà -¿Desde cuándo se conocen?

      Hace mucho… Hace mucho. -diu el mercader, vagament, mentre s’en va.

II- Ex tenebris.

    Zilia, aprofitant la foscor, segueix discretament a un preocupat Malaquías (Baraxil segueix a Zilia més enrere, per no alertar al mercader amb el soroll de la seva ferralla). El mercader travessa el claustre fins a la sortida dels horts i passa per vora una estatua de la Mare de Déu que hi ha a sobre de una petita columna just abans d’arribar a la zona de conreu (la talla té una teia encesa als peus). Arribat als horts, il·luminats per la lluna minvant, Malaquías crida el nom del seu criat però no obté resposta…

Zilia, a l’aguait, sent uns sorolls estranys als horts que Malaquías pareix ignorar. Es tracta de respiracions fortes, esbufecs i crits ofegats. Quan el mercader torna cap al monestir, Zilia decideix anar als horts per seguir els renous… malauradament, trepitja una vella aixada que fa caure una pila de senalles i cistelles. L’estrèpit fa tornar enrera a Malaquías, espantat. Zilia, glaçada per l’ensopegada reveladora, mira al front i veu, enmig dels horts, a Tobías que se la mira fixament cercant l’origen del soroll. Despistat, Tobías no veu com una ombra d’aspecte humanoide s’hi fua des-de la foscor de la nit… Zilia crida de por, però s’adona de que l’atacant és un jove. 

Ignorant la sorpresa de Malaquías, Baraxil s’apresura a protegir Zilia d’allò que la ha feta cridar. Tobías i “l’ombra” lluiten a l’obscuritat fins que el criat de Malaquías (que, per cert, ha desaparegut de l’escena) cau al terra tot nafrat i intenta aixecar-se i escapar. El jove, que us sona una mica, agafa a Tobías del coll de la túnica i aixeca la seva espasa per executar-lo… inexplicablement, veis com l’espasa, il·luminada per la Lluna, perd lluentor, es rovella i es fa pols en un instant. El mascarat es queda mirant les restes de l’espasa de manera incrèdula. Tobías, de nou, s’esmunyeix de l’escena i marxa cap als horts.

El jove mascarat deu comptar entre setze i divuit anys (encara té acné) el seu rostre és pàl·lid i barbamec. Té el pèl roig tallat en forma de casc. Rabiós per la pèrdua de la seva espasa, treu una daga del seu cinturó i us amenaça.

    ¡Todo esto es culpa de vuestras brujerías! ¡Dadme la carta y el sello de inmediato!

Ara ho sabeu: es tracta d’uns dels mascarats que us assaltaren a prop del monestir… Us deu haber vigilat des de llavors. De fet, la seva roba i aspecte delaten que ha estat pels voltants des de l’asalt.

Lluny de intimidar-se, Baraxil desembeina la seva espasa i s’enfronta al pèl roig. Zilia bota a un costat per protegir-se entre les senalles mentre Baraxil etziba una espasada que el jove no pot esquivar. Queda malferit, al terra, amb un tall a la part baixa del ventre que el deixa viu, però fora de combat (i, tal vegada, xorc…). Derrotat, no para d’acusar-vos de bruixeria… Li pregunteu sobre el segell, però es resisteix a parlar, només diu que serà la vostra perdició.

Zilia el convenç de que col·labori a canvi de que el cureu. Mentre el dueu a Jaume per a que l’examini, us diu:

            No puedo revelar detalles, pero están buscando a vuestro jefe.

El vostre “jefe” és Artús, però Zilia té la intuició que el jove es refereix a Malaquías… i li demana:

            ¿Y quién es nuestro jefe?

            El judío…

III. Nullus rex.

Mentre en Jaume el cura amb l’anell, interrogau i feu averiguacions:

Li mostrau la carta, però no pareix que sàpiga llegir molt. Segons pensau, “Servi in lumine” (Servidors en la llum) pareix una mena de salutació d’un culte, secta o grup secret (el jove es resisteix a dir res al respecte). El pelroig assenyala al tal “Ben Absalon” de la carta com el vostre “jefe”... de seguida el relacionau amb Malaquías de Tolosa. També us informa que arribà a Mallorca en una coca anomenada “REX GREGORIUS”; Benlliure la coneix. Crida l’atenció pel seu nom (ningú coneix a cap rei anomenat Gregori). Aquesta coca opera al Mediterrani occidental i, eventualment, fa travessies fins a les illes britàniques.

            Nuestro objetivo era apresar a Eleazar Ben Absalón, registrarlo y llevarlo ante nuestros                            sup…

Aquí calla. Li demanau el perquè: “Por brujería…” diu “Siempre es por brujería…”.

Baraxil i Zilia, complint la seva paraula, el deixen en mans de Jaume per curar-lo.

Passades le onze i anant cap a la mitjanit (Lucius encara no arriba de la seva missió), Joan, Zilia i Baraxil, decidiu anar a confrontar a Malaquías a les seves habitacions. Creueu el pati i el claustre a on alguns monjos, mig badallant, preparen la vetllada del germà Terré (el seu funeral es celebrarà l’endemà).

Malaquías us espera a la planta baixa dels seus aposents assegut al cap d’una taula preparada amb beguda. Us ofereix asseure-hi amb un gest de la mà esquerra mentre aguanta una copa amb la dreta. 

IIII. Sub rosa.

    Os estaba esperando… Si queréis sentaros y hablar; estoy dispuesto. Sólo os pido discreció.

Pareix haver recuperat la seva seguretat.

    Qué os ha contado el pelirrojo?- demana el mercader.

    Dínoslo tú, ben Absalón. - respon Baraxil. El jueu riu somriu, arter.

    Ese joven pertenece a una orden que persigue a la gente como yo… En realidad, persiguen a                     todo aquello que supone una amenaza para la Fe. Algunas veces aciertan, la mayoría; no. Su                     criterio está embotado por el odio y el prejuicio. En mi caso, no soy enemigo de ninguna fe.                     Más bien al contrario: las abrazo a todas. 

    Se hacen llamar “La Luz Verdadera” y son muy peligrosos. No es la primera vez que me los                      encuentro. Tienen una visión retorcida de la cristiandad que se adapta a sus perversiones y a                      sus necesidades más terrenales. Puede que, en algún momento, tuviesen una visión más pura                     y virtuosa; pero, ahora mismo, son una amenaza para cristianos y no cristianos.

    I què feia Tobías intentant llençar un sortilegi a l’abat? -pregunta Benlliure.

    No os sorprenderá que os diga que no he sido del todo sincero con vosotros… Si bien soy                          comerciante, antes que los bienes, me interesan los conocimientos. En este monasterio hay                      ciertos volúmenes que quisiera consultar… deberían estar disponibles para ello y no                     escondidos en una cripta. He venido a este lugar con el objetivo de acceder a esos tomos. Para ello necesito  saber dónde están. El hecho de que sepáis mi identidad dificulta mi misión, así que deseo         llegar a un acuerdo con vosotros.

Si me ayudáis a encontrar esos libros y yo os diré cómo curar al abad.

Però què tenen aquests llibres? -demana Zilia.

A ben Absalón li espurnegen els ulls.

Son los pensamientos de alguien que ya no existe. Y eso no tiene precio. Éstos cuentan cosas                 que pocos o nadie han experimentado. las grandes verdades del mundo. Alguno de ellos, puede              enloquecer al que lo entienda.

Jafudà recorda els tres llibres que Eleazar ben Absalón ha demanat al germà Felip:

Enséñanos lo que llevas en los cofres. -exigeix Baraxil.

Sí, claro. En el pequeño llevo mis caudales y en el grande llevo volúmenes que quiero proteger               de los elementos y miradas indiscretas.

Para convenceros, os daré una prueba. Parte de la causa de la aflicción del abad podréis verla                      dentro de poco… cuando caiga la medianoche dentro de tres padrenuestros. En el claustro.

Sortiu al claustre.

Quan cau la mitjanit, Zilia comença a sentir uns plors que li recorden al seu somni. La resta (Artús, Jafudà, Joan i Baraxil) veis una aparició de vaporosa i fantasmal mentre sentiu un plor que es confon amb el vent entres els arbres. Zilia veu quelcom més clar: l’espectre d’una dona que plora amb la seva roba de gasa completament banyada. Fins i tot, pot sentir el fred de la roba humida.

Com que li recorda al somni que va tenir en arribar, decideix contar-lo als companys:

A una Nit de Iluna plena persegueixes Ia figura espectral d'una dona jove amb el pel Ilarg i ros recollit en una trena que li corona el front. Corre pel mig d'un camp de pastura fins que la veus entrar a dins d'una cabana al bell mig del bosc, d'on surt 1a Ilum càlida d'una foguera. Quan hi entres no és una cabana sinó un gran claustre rodejat d'un pòrtic de columnes. Enmig del claustre, la dona plora i les seves llàgrimes omplen el lloc fins que t'hi ofegues...