Resum. Sisena sessió. La garriga d'Elixe.

 Capítol V

        Baraxil nota com li costa més caminar i respira de manera fatigosa. Seguiu avançant pel vostre camí circumvalant i noteu com va augmentant l’altura tot i que us seguiu movent en línia recta. Els sàtirs us segueixen d’enfora; sentiu les seves veus burletes i la seva flaire de vi dolç.

L’Aila es comença a dormir en braços de Baraxil i li diu que, si troba a la seva mare, la pot deixar. Vosaltres, perplexos, penseu en si la mare pot ser Elixe, però creieu que no perquè s’ha referit a Elixe pel seu nom i no com a mare. No és fins més endavant que la blanca nina avisa a Baraxil que la deixi baixar davant un gran abre al qual identifica com la seva mare. Aila s’arrauleix entre les seves arrels i “l’arbre” es comença a moure: les branques son braços, les arrels son cames; uns ulls grans, que son com la llum del Sol traspassant una volta d’arbres i fulles, s’obren a l’escorça de la mandràgora i, amb un grunyit greu i ferm, s’emporta la seva cria garriga endins.

L’aire està impregnat d’olor a cendre i carbó humit. Sabeu que us aproximau al capcurucull de la garriga. El temps es torna voluble i llefiscós a aquest bosc: pareix que fa dies que pujau, però tot just fa un matí que caminau.

A la fi arribau al cim… però no hi ha restes de foc o de lluita: només un clar amb una soca on hi seu una velleta rabassuda i descalça pelant els eglans que treu del seu davantal. Jafudà s’apropa a ella i, després de saludar-la, li demana per la cabana d’Elixe. La vella respon, en un castellà amb fort accent d’euskera: “A Elixe ya no la podemos ver… podríais comunicaros con ella, salvo que seáis como los últimos que vinieron… uno de ellos ha venido con vosotros”.

Per un moment, pensau que un de vosaltres és un traïdor, però sentiu a algú furgant entre els arbusts i les mates de la vorera del clar… Quan us gireu, arrenca a correr. Es tracta d’un monjo i només un monjo participà a l’expedició de càstig contra Elixe: Lluïs Terré.

Lucius arrenca a encalçar al monjo però tropeça amb una branca d’ullastre, Artús el segueix a bon ritme però és Baraxil qui l’alcança, el toma i l’immobilitza. Artús l’interroga per les seves intencions, ja que Terré us advertí repetidament sobre els perills de la garriga. 

“Totes les nits tinc malsons sobre aquest bosc… des de que em vaig despertar al clar després de la crema d’Elixe no he conegut la pau. Avui he decidit venir per acabar amb aquesta por. Cada vespre somnio amb el foc i amb el crit d’Elixe quan es cremava.”

Lucius s’aixeca i s’adona que ha caigut a sobre la petjada recent d’un ocell gegantí…

Mentre els altres persegueixen a Terré, Jafudà i Zilia romanen amb l’anciana i parlen amb ella sobre Elixe i la garriga:

“Este bosque es viejo y guarda muchos recuerdos. Malos y buenos. Elixe se encargaba del bosque y sus habitantes. Ella era sabia. Yo, hago lo que puedo. Hoy toca pelar bellotas, mañana, ya veremos… Ella me enseñó todo lo que sé. Me trajo de lejos y me salvó. No creo que pueda encargarme de mujeres o niños, pero sí de este bosque.

Cada noche hablo con Elixe. Está intranquila y enfadada. Sólo hablará con quien confía”.

La resta del grup arriba al clar i Artús manifesta la seva desconfiança vers les intencions del monjo…

La vella es queda mirant fixament a Lluïs Terré: 

“Tú ya estuviste aquí… Tú le gritaste ‘bruja’... ¡Tú no sabes lo que es una bruja, niño!”

De sobre, tot comença a giravoltar. El cel blau s’enfosqueix i s’omple de cirrus ambrins i rojos. El bucòlic clar del bosc mostra el seu aspecte real: el terra està atapeït de trepitjades, la terra i l’herba, aixecades i esclafades. Hi ha clares marques de lluita, Elixe s’enfrontà a una dotzena llarga d’assaltants abans de sucumbir al foc. Hi ha marques de foc i de fumalls per totes bandes. Al bell mig del clar hi ha les restes de la cabana d’Elixe: un rodó sòcol  de pedra cobert de bigues, fustes i branques carbonitzades.

La “vella” també mostra la seva vertadera forma (o una d’elles…): es transforma en una espècie d’au zancuda més alta que un home; similar a una gallina o a una grúa, amb plomes negres i greixoses. De les seves ales surten espines d’òs i el seu cap és talment el d’un senglar.

Quedau bocabadats i aterrits davant aquesta revelació, però Jaume conserva la sang freda i identifica al monstre: es tracta d’una iditxa. Un ésser fabulós provinent del Regne de Navarra que pot canviar de forma a voluntat i que era el familiar de Elixe.

La iditxa es planta, amb un salt esgarrifosament poderós, entre vosaltres i el germà Terré. Talment com cau, li tira una mossegada que falla per ben poc, ja que el monjo la esquiva rodolant pel terra. Els ullals de senglar de la iditxa polvoritzen una roca i llauren un solc al terra a on i havia el monjo. Així com el germà Terré s’aixeca, la iditxa li etziba un cop tallant d’abaix a amunt amb el dors espinós de la seva ala. La mirada del monjo es queda glaçada en un rictus de terror i sorpresa; intenta articular un crit, però la gola se li omple de sang mentre cau  al terra esquinçat en dues parts a l’altura dels pulmons…

La iditxa es gira cap a vosaltres. Zilia corre a amagar-se al sòcol de les restes cabana. Lucius prepara el seu arc i es posa a cobert. Jaume també s’apropa a la cabana. Baraxil intenta atreure l’atenció de la iditxa, que transforma el seu cap en el de un corb d’enorme bec. Artús s’afanya en impedir que Lucius dispari el seu arc i intenta calmar a la iditxa… però només aconsegueix enfurismar-la més. Jafudà es queda resant cobert per la soca a on s’asseia la vella.

La iditxa, ja transformada en un corb gegant, s’abalança a sobre de Zilia ignorant les provocacions de Baraxil. El monstre rebenta una part del sòcol amb el bec i un gran còdol cau sobre la cama dreta de Zilia, ferint-la. Lucius ha anat apuntant i seguint la iditxa i decideix disparar-li: tot i que apunta a l’ull, la fletxa s’enfonsa a l’abdomen de l’au sense causar-li gaire mal. Baraxil corre cap la iditxa i li engalta una espasada a la templa que romp l’òs i li anega l’ull esquerra en sang… queda esturmiada pel cop i la sorpresa. Sagnant pel bec, es comença a transformar en un altre cosa…

Amb cura i aprofitant l’estormiament de la iditxa, Jaume s’atraca i la golpetja, amb la puntera del seu bastó, entre les costelles. Jafudà, encara trastornat pel monstre, no encerta a fer-li mal. Artús es llença a sobre la iditxa i li clava el coltell a la base del coll, l'ésser comença a vomitar sang a sobre de Zilia.

La iditxa està fora de combat.

Entre tots (excepte Zilia, que va una coixa)  desenterrau a Elixe. El seu cadàver cremat sosté la creu, que està intacta (hauria d’estar, al manco, parcialment fosa). Jafudà es decideix a llevar-li la creu però, en tocar-la, es crema. El mateix li passa a Baraxil… Amb l’olor a metal calent, Zilia es mareja i cau inconscient…

En la seva inconsciència, Zilia té una visió. Veu a Elixe i a la iditxa (en forma de vella) passejant per la garriga i collint herbes i bolets mentre parlen. No entén el que diuen, car xerren en euskera, però parlen de quelcom important. La idixa fa una pregunta i Elixe es queda pensativa… finalment assenyala una alzina de forma característica i el terra que hi ha a la vora…

Zilia desperta i interpreta que aquell lloc és a on vol ser enterrada Elixe. Així, portau les restes de la partera i l’enterrau al lloc amb la darrera llum del dia. La creu es posa al roig viu i es sublima.

Heu de passar el vespre al bosc i les restes de la cabana son el millor lloc per acampar. Mentre endressau el campament trobeu dues coses entre les cendres de la cabana: una bossa petita amb taquetes de sang i tancada amb un fil d’or anuat per un bruixot o alquimista, el nus comunica “no l’obris si no saps el que és”. També trobau un llenç de lli amb un Sol alquímic brodat i aun unes gotes de sang similars a les de la bossa…