Segona sessió. El camí dels Reis.

 

Capítol I

El camí dels Reis.

I- Oculos quaerunt.

Per ordre de Malaquías de Tolosa, el geperut Tobías ha estibat els vostres baguls al seu enorme carro. Vigilants i tira a tira, heu començat a caminar per la vía principal de Ciutat que uneix el port amb la Rambla i culmina a la porta Plegadissa.

La Ciutat de Mallorca, com la majoria de ciutats medievals, no era el paradigma de la netedat i de la planificació urbana. La forma dels carrers, excepte algunes vies principals, venia dictada pel caprici de les edificacions i no per una planificació integral. Ciutat de Mallorca era una de les aglomeracions urbanes més poblades del món Baixmedieval europeu, ja que comptava amb una població superior a les vint mil ànimes a principis del segle XIV (es considerava que una ciutat era gran a partir dels deu mil habitants, i menys de l’un per cent de les ciutats europees superaven aquesta xifra). La majoria dels seus habitants eren cristians, però comptava, en aquesta època, amb una nutrida població jueva que habitava a llocs específics de la ciutat anomenats “calls”. No hi havia població musulmana pròpiament; els que hi havia eren esclaus o mercaders de pas.

Mentre abandonau el trull del port podeu admirar les obres del palau de l’Almudaina i de la Seu, que copsen gran part dels subministres que arriben a Ciutat tant per terra com per mar. Però aquest espectacle d’arquitectura i enginyeria no és l’únic que us crida l’atenció: la Zilia, des del seu privilegiat lloc de guaita a sobre el carro, detecta una mitja dotzena de figures que es cuiden molt de mostrar les seves cares i responen, entre elles, a gestos i senyes. Clarament, intenten establir una mena de vigilancia dirigida al carro de Malaquías mentre es mouen, de manera poc discreta, entre els nombrosos vianants. Zilia avisa a la resta de la banda, cosa que alerta als “perseguidors”, que es dispersen entre els carrerons.

Ja a la Rambla l’ambient canvia una mica. No hi ha tanta gent i les voreres s’omplen de venedors de menjar a mesura que passa l’hora de dinar. Les cases, de no més de tres altures, presenten un aspecte més cuidat que les del port. Per sobre d’elles, es poden albirar torres de guaita per tal de que els seus propietaris, ciutadans mercaders, puguin vigilar l’arribada de vaixells i mercaderies al port. Quan pensàveu que els vostres “acompanyants” s’havien cansat de seguir-vos reconeixeu a un d’ells, a cavall, que no perd calada de les vostres passes: és un home alt, barbut i de pèl negre. Va vestit amb una sobrevesta grisa i marró. Alguns dels seus sequaços també us vigilen aquí i allà… pareix que des de que els sorprenguereu a la sortida del port ha reduït el seu nombre en nom de la discreció. Tots semblen vestir de manera similar, com si pertanyessin a una mateixa ordre, companyia o casa, però no porten cap escut d’armes o símbol que així ho manifesti. Tots tenen aire de ser cavallers o militars i van ben armats.

A la fi arribeu a la porta Plegadissa i els vostres vigilants s’esfumen com per encanteri (aparentment…).

II- Deus ex alea.

Malaquías no s’ha mostrat en cap moment apurat o neguitós; el fet de sentir-se observat sembla, en ell, cosa natural. Mentre Lucius i Baraxil flanquejen el carro i Artús, Jaume i Zilia vigilen des de sobre, Jafudà s’ha enfrascat en una entusiasta conversa amb el mercader tolosà. Aliè als sospitosos moviments dels voltants, Malaquías ha explicat amb força detall la passió que professa per les mercaderies i la seva fabricació, que coneix al detall. Aquest aspecte sembla importar-li més que les qüestions més pròpies del seu ofici com els preus, els assumptes financers, la logística o els contactes. La conversa s’ha allargat fins a la sortida de Ciutat a través de la porta Plegadissa i més enllà, ja rodant pel camí dels Reis cap al monestir de la Real.

Tot i el fred creixent a mesura que cau la tarda, agraiu deixar enrere l’aire viciat de la ciutat. Els terrenys extramurs de Ciutat son plens d’horts, molins, pastures i sementers. Per aquest camí, no trobarieu cap vila fins arribar a Esporles o Valldemossa. Aquí hi trobeu, disperses, granges familiars, finques, antigues alqueries així com alguns monestirs. Ja podeu albirar el campanar del monestir quan Jafudà, de manera gairebé casual, es veu enlluernat per un llampurneig metàl·lic des de unes alzines. Al mateix temps, Jaume, que ha estat amoïnat per una sensació de perill des de que sortireu de Ciutat, sent els arbres moure’s. 

Jaume i Jafudà criden alarma alhora.

Dels arbres apareixen tres individus armats que us tallen el camí. De seguida reconeixeu la seva librea; sobrevesta grisa i marró. El cap del grup també us sona; és el barbut que cavalcava a prop de vosaltres quan circulaveu per la Rambla. Probablement us han agafat avantatge camp a través després de sortir de Ciutat…

- Esto no va con vosotros - diu el barbut, i assenyala a Malaquías amb la seva espasa- Venimos por él. Idos y no os pasará nada. Quedaos y no habrá piedad.

Després d’uns anguniosos instants de dubte decidiu, més amb fets que amb paraules, enfrontar-vos als tres assaltants, que carreguen cap al flanc de Baraxil dirigits pel barbut. Una destral llançada per uns dels sequaços passa, per poc, volant vora el cap del Jaume. La Zilia dispara una fletxa que falla per poc i Jaume una sageta que tampoc toca carn. La fortuna s’alia amb vosaltres quan al líder dels “bandits” se li enganxa l’escut a les morralles de les someres metre embestia a Baraxil. Indefens, només pot aixecar el braç per aturar l’espasa de Baraxil i sofrí una ferida. 

A Artús, tot plegat, li fa mala estrugança i pensa que el culpable d’aquesta situació és el mercader Malaquías. Així que decideix apressar-lo per a que confessi. Malaquías sembla més espantat per aquest fet que per l’assalt dels tres encaputxats. Davant d’això i amb una mitja rialla als llavis, el mercader s’ofereix a duplicar el seu pagament i afegir una petita prima per compensar aquesta “reunió” inesperada.

Aprofintant l’entrebanc del cap dels assaltants i que els seus s’han concentrat en impedir que fos atacat, Lucius s’ha esmunyit entre la guàrdia dels enemics i ha apressat al barbut. Davant el perill de mort del seu cap, un d’ells, el més jove, ha flaquejat clarament mentre l’altre, un ros amb el pèl llarg, s’ha reafirmat en la seva defensa. Tot i aixecar l’escut mentre es preparava per atacar a Lucis, Zilia ha aconseguit etzibar-li una fletxa a l’abdomen que s’enfonsà fins a plomes.

Els crits de Jafudà a Lucius per fer cautiu al barbut no han servit de res. La cimitarra del mercenari l’ha degollat sense pietat omplint de sang la sobrevesta grisa. Del no res ha aparescut Tobías, que s’ha abalançat a sobre el ros i l’ha remata travessant-li el coll amb una daga de misericordia. Això ha estat massa pel jove encaputxat supervivent, que ha amollat armes i bagatges i ha començat a corre pel mig dels terrosos.

El registre dels cadàvers no revela gaire cosa sobre l’origen dels assaltants. A la bossa del cap hi trobeu tres cents diners, una quantitat considerable que passa a administrar Artús. També trobeu una carta completament emborronada per la sang vessada del coll de l’infortunat cavaller; l’únic visible a primera vista a la carta és el segell de lacre amb la forma d’una creu estranya. La bossa del ros era més magre, només hi havia quatre diners. No portava cap carta o document, però si que portava una medalla de llautó i ferro amb el mateix símbol que hi ha al lacre de la carta del barbut. 

Com a persones piadoses que sou, heu disposat dels cossos i els heu embolcallat amb les seves capes en forma de sudari per portar-los fins al monestir, a on se'ls podrà dona sepultura dignament.

III- Non grati.

Arribeu a l’entrada del monestir de la Real amb els nervis en estat d’alerta i desitjant descansar, però pareix que el prior té altres plans per vosaltres…

El monestir de la Real, com tots era habitual a l’època, està rodejat per una murada que té distints accesos. Vosaltres anau a creuar el portal principal que és el que connecta amb el camí dels reis. Un monjo vos espera al portal amb gest desafiant. Es tracta del prior, i pareix estar al corrent de l’arribada de Malaquías, però no de la vostra (tot i que s’envià una carta des de Poblet referint la vostra missió). Pareix reticent a deixar passar a l’hebreu i completament oposat a deixar-vos passar a vosaltres. Es nega, de manera agre i altiva, a reconèixer l’autoritat del segell de la vostra carta a no ser que la llegeixi (cosa que no hauria de poder fer perquè només és pels ulls de l’abat).

Durant aquest incòmode impass arriba un altre monjo visiblement esverat.

- Què feis aquí, germà prior? No és feina vostra rebre als visitants. Es cosa de ciceller, és a dir, meva.

- Tant de bo! No éreu aquí quan ha arribat aquests estranys…

- No hi era perquè he estat enfeinat amb totes les tasques que m’heu encolomat…

Artús, percivint una millor disposició per part del germà ciceller, l’aborda:

- Bon vespre. Venim de Poblet per parlar amb l’abat de la Real i…

El germà ciceller l’interromp amb un gest de la mà i posant cara pesarosa.

- L’abat no està en disposició de rebre a ningú. Està molt malalt i, en pocs dies, estarà en la glòria de Déu Pare….

CONTINUARÀ…