Resum. Cinquena sessió. Cave canem.

Capítol IIII

 

Cave Canem

La resta de l’horabaixa el dediqueu a preparar l’expedició a la garriga d’Elixe, el ciceller s’encarrega de enviar missatges a la fonda per a que us preparin menjar. També aprofiteu per investigar sobre alguns dubtes que teniu.

El cofre de Malaquías  atreu força la vostra atenció: es tracta d’una arca de fusta reforçada amb ferro i acer de cinc pams de llarg, tres de fons i tres d’alt. Està assegurada per un pany d’acer i coure que fixa una barra de ferro a les argolles que tanquen les guarnicions. La clau del pany deu ser força gran i robusta, probablement de ferro fred.

És massa voluminós com per dur només diners.

Ja que no podeu obrir el cofre, decidiu investigar el magatzem a on Malaquías té estotjades les seves mercaderies. El ciceller autoritza al germà Terrer a que us obri el magatzem amb l’excusa de cercar material per la vostra expedició a la garriga d’Elixe. Mentre rebostejau, el germà Terrer intenta desanimar-vos de la vostra empresa: conta a Jafudà que recorda la seva aventura a la garriga com un somni, va veure coses que només havia sentit a contes i vist a manuscrits. Això és el que trobeu:

• Teles exòtiques i cares. Mai n’heu vist iguals.

• Paper de distintes qualitats (polpa, lli). També pergamí.

• Tot és molt car. No son productes per pagesos.

• El paper va més protegit que les teles, tot i que no és tan car.

• És estrany que un comerciant es dediqui a productes tan diversos.

• Restes d'eines metàl·liques, gerreria i bigues.

Us prepareu per sopar prest i tenir una nit de descans. Enlloc de Simó, el sopar us el serveix Maria, una mainadera d’uns cinquanta anys baixa i rabassuda. Duu el pel rossenc ple de canes recollit amb una tela blanca i vesteix un gipó i una falda marrons. Té la cara vermella pels esforços de la feina diària i les seves mans, fortes, mostren símptomes clars d’artrosi. Sense cap tipus de cerimònia, es seu entre vosaltres amb una clara urgència per comunicar-vos alguna cosa.

El testimoni de Maria, la mainadera: “No sé si faig bé en conta'ls-hi això, però he sentit que aniran a la garriga i no m’he pogut estar de venir a servir-vos el sopar per a que m’escoltin… Fa molts d’anys que faig feina aquí… Tot el que els han contat sobre Elixe és fals testimoni. No era bruixa ni dimònia. Va ajudar a venir al món a molts de nins que, sense ella, haguessin entregat l’ànima abans de veure la llum… i les seves mares i haurien anat a darrera… Va fer tot el que va poder per salvar a Marina i al seu fill, ho sé perquè jo hi era… i he vist molts de parts al llarg de la meva vida com per saber que aquell part estava condemnat. Elixe va fer el que va poder i segur que Marina hauria patit més si no l’hagués tinguda al seu costat…”

Segons els vostres coneixements de medicina i el testimoni de Maria, pareix que el part era problemàtic. Elixe va fer l’adequat (acompanyat per la seva parafernalia i salmodies en euskera) per evita l’avortament.

“Els homes mai entren als parts… però Simó va entrar perquè ell va dur a Marina des del camp a on va començar la llavor. Ningú el va treure de l’alcova mentre Elixe i jo lluitàvem per Marina i el nadó. Ell no sabia el que veia. Nosaltres he vist molts de parts, de les nostres mares, germanes, cosines, amigues… al part comanda Déu i la natura… però els homes creuen que hi poden comandar. Per això no poden entrar als parts. No entenen el que passa… Quan Simó va partir a reunir homes per caçar a Elixe ningú ens va demanar res a nosaltres. Només l’escoltaren a ell. Els homes només escolten als homes.

No els puc acompanyar per que soc vella i crec que no podria aportar més que entrebancs. Només els vull demanar una cosa: encara que Elixe ja no és a aquest món, si tenen oportunitat, confieu amb ella.”

(NOTA: Aquest paràgraf en cursiva relata la versió d’un fet per part d’un personatge no jugador. És, per tant, subjectiva i esbiaixada i pot tenir errades, imprecisions, etc… És treball dels personatges, si els convé o si poden, esbrinar que té de veritat i que no.)

Durant la nit, somnieu que esteu a un bosc desconegut seguint el rastre de les petjades d’una dona. Aquestes petjades es transformen en peülles com les de una cabra, però més grans. Les peülles es transformen en marques d’arrels i arbres arrabassats. Llavors passen a ser peuets molt petits i, finalment, en unes grans petjades de moix. Jaume té el somni més vívid que els altres. Zilia somnia, a més, que es veu perseguida per cans.

Al matí, quan us aixequeu, el monestir és un caos. Els cans dels monjos els estan perseguint pel patis i els horts. Està clar que son els “esclaus” de la profecia. Dos cans us ataquen, un va a per Zilia i l’altre a per Lucius. Lucius es desfà d’ell i a Zilia li mossega un braç sense fer presa. Zilia i Lucius aconsegueixen safar-se i els altres ataquen als cans per fe'ls-hi mal i obligar-los a fugir.  A Simó no l’ataca cap ca.

La situació és més caòtica que perillosa. El ciceller persegueix als cans amb un garrot. El prior ha pujat a un arbre mentre un ca de bou li esquinça l’hàbit. Les bèsties ignoren a Simó. A instàncies del ciceller, partiu cap a sa fonda. Pel camí, el caos de tota la Real és patent.. excepte a la fonda, que està tranquil·la, perquè el ca de l’amo en Miquel morí la nit passada.

La garriga d’Elixe.

La garriga es troba a un turó que ja arrela la propera serra de Tramuntana. El turó està cobert de bosc baix: mates, ullastres, alzines i pins. La roca calcària surt nua de la terra a força indrets. Hi ha sendes de pas, però és evident que la gent evita el lloc ja que la vegetació la tapa. Segons heu escoltat, la cabana d’Elixe es troba al cim del turó.

Des del moment que entreu a la garriga nomé percebeu silenci, ni ocells, ni altres animals. A penes es sent el vent. L’olor de la terra humida té un matís indescriptible; com de metall calent. Hi ha petjades estranyes; com de un gran boc i també de persones, però no son coherents. Encara hi ha neu sense fondre, però ja no neva. El dia és assoleiat, però l’ambient de la garriga és ombrívol. Segons heu escoltat, la cabana d’Elixe es troba al cim del turó, però el sentit d’orientació de Zilia us dirigeix a seguir un camí menys directe i tortuós.

Comenceu a sentir uns sorolls com d’animals entre les plantes darrera vosaltres, així com una forta olor a vi dolç. Un grup de sàtirs vos rodeja, provoca i es riu de vosaltres. Us assalten, de manera ingènua, gemegant fort i intentant despullar a Zillia. Eviten l’enfrontament fent cabrioles i evitant l’aigua beneïda que els llença Lucius. També intenten robar el valuós llaüt d’Artús.

Els xiuxiuejos i crits dels sàtirs es veuen substituïts, gradualment, per una cacofonia de crits, plors, rialles i laments que pareixen venir més de les vostres ments que del bosc. Jaume no sent aquests sons, fruit de una inesperada immunitat donada per la seva introspecció a dins el somni de la nit passada. Tots excepte Artús, Jaume i Jafudà us vejeu dominats per les veus. Ni l’aigua beneïda de Lucius ho pot evitar… 

Deixant enrere als sàtirs arribeu a un clar a on algú ha acampat fa estona. Hi ha una soca d’arbre a on es troba una nena petita asseguda tapada amb una mena de manta de fulles i molsa. Segons heu sentit, els nens solen venir a jugar a prop i molts es desorienten i acaben perduts a la garriga. La nena us mira amb desconfiança: va nua excepte per la capa i té la pell blanca com la neu.

-Em dic Alia i estic perduda… heu vingut a cercar-me? Jo vivia a,n Elixe, per fa molt que no la veig… Estic molt cansada…

Lucius li dona aigua beneïda, que beu sense problema. Baraxil la pren en braços.

-Si voleu anar fins a la cabana d’Elixe, no heu de caminar mirant al cim, si no a la vorera… Aneu alerta amb els sàtirs… sempre es queden amb alguna cosa…

Alia es comença a dormir en braços de Baraxil, que nota com les forces l’abandonen lentament…