Resum. Desena sessió. Umbra Prioris.

                                                                                    Capítol IX

                                                                             Umbra Prioris

I- In artículo mortis.

Ja sabeu el que necessitau, ara ho haveu d’aconseguir. 

El vostre primer objectiu son les restes de Valèria, però com trobar-les? Decidiu anar a parlar amb Martí, el moliner, ja que va ser ell el que trobà a Felip recent nat i, pot ser, sap alguna cosa més d’aquella nit de fa vint-i-dos anys…

Joan Benlliure, aprofitant la seva relació amb Martí, aconsegueix persuadir-lo per a que els doni un testimoni complet. Martí està ansiós per descarregar la seva conciència.

“Us vaig dir que vaig trobar a n’en Siquieret a sa síquia, però vaig trobar alguna cosa més… Es nadó estava al terra, sobre les herbes, plorant. La que estava a la síquia era sa mare: estava boca amunt, amb el cap a dins l’aigua, i amb ses cames penjant fora… es nin degué néixer després de morir sa mare… no vaig veure a ningú pels voltants… 

Vaig recollir es nadó i el vaig dur vora es caliu. Vaig treure a sa mare de s’aigua i la vaig reconéixer, era na Valèria, una de ses bugaderes que venien al monestir des de Ciutat. La vaig embolcallar en la sarga d’una sac. No sabía qué fer-hi, però el Sol estava a punt de sortir i vaig decidir enterrar-la vora l’arc de la síquia: estava a prop i, per allà, no solen llaurar. L’alborada ja despuntava quan vaig acabar…

Al matí vaig dur en Felip al monestir, ses mainaderes s’hi feren càrrec de seguida…”.

Mentre en Martí es dirigeix a confesar-se, vosaltres preneu la decisió de desenterrar les restes de Valèria. Aquest curs d’acció se us fa força perturbador (fins i tot perillós, especialment per a Jafudà) però us compensa el fet que és un enterrament no consagrat i teniu l’objectiu de donar pau a la seva ànima.

Aprofitant que és un horabaixa tranquil, preneu algunes eines dels horts i Baraxil comença a cavar mentre Jafudà vigila les finestres del monestir i el camí del molí, que és d'on poden venir les mirades indiscretes. 

Els ossos estan embolicats en sarga. Quasi de forma casual, Jafudà repara en que part de la sarga ha estat arrossegada per la zona corresponent al braç (és a dir, es va realitzar després de l’enterrament). Hi ha marques de mossegades a la fibra i al radi del braç esquerra. Serà necessari un anàlisi més profund de les restes…

II-Signum bestiae.

Amb discreció, porteu les restes de Valèria a Jaume per a que les analitzi. Jaume afirma que les restes son les de una dona, no pot determinar si estava en estat al moment de morir (cal un examen més en profunditat; més endavant, determinarà que estava embarassada). Respecte a les marques del braç, Jaume afirma que es tracta de una mossegada: qui (o què) l'ha feta té una boca estranya. 

Té la mida de una boca humana una mica més ampla. La mossegada s’ha fet amb dents punxegudes i només s’ha marcat fins als ullals. Hi ha una filera de dents marcades: sis dents còniques petites flanquejades per dos ullals majors i una mica curvats. A Jaume no se li ocorre cap animal que tingui una boca d’aquesta constitució. Benlliure demana si la mossegada seria similar a la de un tauró, Jaume diu que sí. El que més estranya a Jaume és que només hi hagi una mossegada; si es tracta d’un ésser necròfag, no va anar més enllà…

III-Vox silentii.

Aneu a veure Malaquías/Eleazar i el trobeu enfrascat en llibres i papers. S’alegra de que hagueu trobat les restes de Valèria. Us informa que el seu vaixell parteix d'aquí uns dies i li cal que acabeu amb el funeral.

Decidiu parlar amb qui fos present el dia que el jove Martí entregà a n’en Felip: na Maria, el prior i, probablement, el ciceller. Per cert, s’adona Baraxil, el prior sempre us té l’ull posat a sobre… però no l’heu vist en tot es dia (ni a n’es dinar)....

Na Zilia troba a na Maria i a altres dues mainaderes escurant i preparant la col·lació pel vespre. Zilia li demana per Valèria; Maria assenteix i fa una expressió que denota que li han demanat força vegades per aquesta història.

“Valèria era una de ses bugaderes i cosidores que treballaven pes monestir quan jo era nina. Sempre les van… canviant. Venien un grup de dones de Ciutat que comandava una tia seva, ella era orfa. Es matí que dugueren en Siquieret, ella ja feia estona que no venia. Ho recordo perquè estavem al pati (jo tenia vuit anys), allà a on ara hi ha sa capella de fora –llavors encara no l’havien construida–, despedint als novicis, que s’anaven a estudiar a París! Hi havia es prior Cases i s’abat Guifré… Sa tia Eulàlia li va cercar dida a n’en Felip (li posaren perque era San Felip –3 de maig–)... 

Record que en Martí estava passant una mala època, es molí estava en runes i el seu pare havia mort deixant molts deutes. Quan va venir amb es nadó en braços, feia cara de dur dies sense dormir. La primera vegada que el vaig veure riure des de la mort del seu pare va ser quan en Siquieret va començar a pendre pit de sa dida que va dur ma tia Eulàlia. Ha treballat com un mul, però ara, es molí és es millor de sa comarca!

Na Valèria vivía a Ciutat, la recordo perquè venia molt i sempre jugava amb jo i ses meves cosines. Un dia va deixar de venir, jo li vaig demanar a sa tia Eulàlia per ella, em va dir que no tornaria i que no demanés més per ella… Ses bugaderes i costures van i venen del monestir, ses mainaderes hi vivim sempre. Jo nomé hi surto per anar a veure al tio Biel per San Esteve i algun cop més en s’any…”.

Amb aquesta conversa, Zilia pren consciència de que les poques dones que viuen al monestir de manera constant son lletges, tenen marques de malaltia i altres defectes físics.

Mentre na Zilia xerra amb na Maria; Baraxil, Joan i Jafudà constatan que el prior no és al monestir, el ciceller Joan Planter els hi confirma; ha partit amb un carro avui matí. També els fa saber que el prior és arrogant i un arribista. Capaç de qualsevol cosa per estar al calor del poder. Sigueren companys de noviciat (junt amb l’abat), però Planter no acabà el noviciat amb ells ja que es va passar els darrers dos mesos cuidant a una tieta seva. El dia que els seus companys partiren del monestir, ell no hi era. Quan va tornar al monestir, ja s’hi va quedar.

Recorda a na Valèria, ja que era bugadera quan ell començà el noviciat, però es costum anar canviant les bugaderes que venen al monestir. Evita problemes… A més, moltes fan feina per estalviar fins que es casen o les fan casar. N’han passades moltes en aquests vint-i-dos anys, i només en recorda a mitja dotzena.

Aprofita la conversa per recordar-vos que demà al matí es realitzarà l’enterrament i funeral del germà Lluïs Terré. Tal vegada hi voldrieu assistir, ja que vau ser dels darrers en veurer-lo amb vida.

IV-A (contra)Priori

La cel·la del prior Marià Cases és, com va constatar Artús des de la finestra fa algunes nits, senzilla. Un llit amb matalàs i roba de llana. Una gerra, un orinal, una cadira i un escriptori. Jafudà observa el lloc mentre els altres vigilen. Tot està net i ben endreçat; el que més crida l’atenció és l’absència total de paper a l’escritori. No hi ha borradors, notes o res similar. Només hi ha un tinter buit, una ploma d’ànec a dins el tinter i un petit calaix a on hi ha plomes, plomins i tallaplomes. També hi ha un candil ple d’oli.

Després d’una cerca més profunda, Jafudà troba una nota manuscrita encriptada embolicada a dins la ploma que hi havia a sobre la taula. Rápidament, Baraxil torna a fer gala de la seva destresa i aconsegueix desmontar la falsa punta de la ploma per  treure el paper. Zilia copia el contingut i la forma de la tira de paper. Ho deixau tot talment com estava abans de sortir: ningú us ha vist. Aquest és el text de la tira:

MAV LOX QCS EQO UPI ZAJ SER HSU ST FEK AFU EST SOI TIE RLU NAA AV PON CTE DRX RA

            Artús es queda estudiant la nota per desxifrar-la.

V-Falsum testimonium

Lucius arriba amb noticies fresques. En primer lloc, la iditxa diu que ni Elixe ni ella conegueren a Valèria… en vida. Pareix que la bruixa podia comunicar-se amb l’esperit de Valèria…

En segon lloc, informa que Martí us cerca i us espera al molí. Té quelcom que contar-vos. Zilia, Joan i Baraxil s’propen al molí… per caure en un parany orquestrat pel prior.

Tres homes; en Colau, en Tomeu de ca’s sastre i un desconegut, armats amb garrots, assetgen als personatges quan arriben al molí (en Martí no hi és). En Colau, que és grandot i calb, demana explicacions als personatges sobre la desaparició de Simó i acusa a Zilia de bruixeria i diu que son aqui per evitar que llenci encanteris als monjos. Pareix que formaren part de la guarda que assaltà la cabana de Elixe.

Joan intenta contemporizar assegurant que son bons cristians i estan ajudant al monestir i a l’abat. Un d’ells (el “desconegut”, ros de pel curt, baixet)) pareix dubtar i ho fa saber a Colau (menciona que tot això els hi ha dit el prior). En Tomeu (pel oscur arriçat i ulls grans) també pareix dubtar, però està disposat a seguir a Colau al combat…

Colau es nega a atendre a raons i, abans que pugui alçar el seu garrot, Joan carrega contra ell desequilibrant-lo. Zilia, aprofitant que els tres pensen que és una bruix, comença a salmodiar en llatí mentre mira al cel i posa els ulls en blanc; Tomeu comença a persignarse i el “desconegut” amolla el garrot i comença a correr.

Baraxil no perd el temps i colpeja el pit de Colau amb sa seva espasa. El gegant cau al terra sufocat i fora de combat: el tall li deixarà una cicatriu, però no el matarà. Entre Joan i Zilia immobilitzen a Tomeu, que els diu el seu nom: confessa que ha estat el prior el que els ha dit que els personatges saben a on està Simó i que tot està relacionat amb temes de bruixeria. Ell està casat amb una cosina d’en Simó i necessita xerrar amb ell de manera urgent.

Deixau anar als dos coixejant: teniu un funeral al que assistir i un altre que acabar de preparar.