Fragments de "L'estel negre" d'Abdul Alhazred.

 L’estel negre

Pròleg

    Jo, Abdul Alhazred, fill del foc i de la tinta, deixo escrit aquest testimoni per als qui tinguin ulls nets i ment en guàrdia. No és amb lleugeresa ni desig de fama que consigno aquestes paraules, sinó amb la mà tremolosa del qui ha vist massa, i amb l’esperança que algun esperit valerós pugui comprendre allò que a mi m’ha estat revelat.

    He dedicat la meva vida a l’estudi dels dominis oblidats per la saviesa comuna. Sóc alquimista, lingüista de llengües mortes, astròleg antic, i he consultat manuscrits que la santa església ha volgut cremar, així com ídols enterrats sota el pes dels segles. He caminat per les ruïnes de Irem, la ciutat de les columnes, ara coberta per l’arena i el silenci, i he dormit sota cels que no coneixen la misericòrdia del Sol.

    Va ser en aquestes vetlles, quan els ulls ja no distingeixen entre lletra i símbol, que vaig somiar. I en aquests somnis, se m’han mostrat estels que no il·luminen, sinó que devoren. Estels negres. No metàfores, sinó entitats reals, que habiten el firmament amb fam de llum i d’ànimes.

    El que segueix no és relat ni tractat, sinó testimoni fragmentari d’una veritat massa antiga per ser ensenyada i massa fonda per ser ignorada. Llegiu, si us atreviu, però no llegiu només amb la ment.

 Llegiu amb el pes de la nit sobre l’esperit.

Caput I – De Silencio Noctis

[...]

    I quan el Sol s'amaga rere l'horitzó, i tota claror es fon en l'ombra, el món no resta mut: parla en un llenguatge que només entenen els qui han après a escoltar el silenci. La nit no és buida —és plena d’un murmuri antic, d’un ressò sense origen.

    El silenci de la nit no és absència de so, sinó el so d’allò que no hauria de ser escoltat. En el firmament, la foscor no és un tel passiu, sinó una voluntat que s’estén entre les estrelles. Mentre la majoria busca la llum, només els savis saben mirar cap a la foscor mateixa, i entendre que allò que no brilla potser és allò que governa.

    Hi ha constel·lacions que els savis antics es negaren a dibuixar, i buits en els mapes del cel que no són per error. Allà on la llum s’aprima fins desaparèixer, hi viu una altra forma d’estrella: no lluminosa, sinó devoradora. La seva influència no es mesura en candeŀles, sinó en absències. No dona llum, però pren-la. És l’ombra feta centre.

[...]

Caput III – De Stellis Quasi Oculis Angelorum

    Les estrelles visibles són guaites silenciosos, punts de foc que travessen els eons sense moure’s. Molts antics les van anomenar ulls dels àngels, i potser no erraven. Però no tots els ulls miren amb pietat. N’hi ha que observen amb famejada passivitat, i són aquells que no brillen. Són ulls cecs només en aparença, doncs perceben allò que l’ànima intenta oblidar.

    Aquests estels negres, que jo he vist en somnis de desert, no projecten llum cap enfora, sinó que xuclen la claror de l’univers mateix. Són com boques invisibles suspeses en el cel, i qui medita massa temps en ells, sent com la seva ment es desgasta, com si fos arrossegada per corrents invisibles dins un riu de no-res.

[...]

    I, tanmateix, tenen un ordre. El que devoren, ho preserven d’alguna manera. Són arques d’oblit, temples sense porta, santuaris de matèria condemnada. No brillen, però són centres. No parlen, però comanden.

[...]

Caput V – De Nigredine Caeli

    El cel nocturn no és només un espai. És un cos vivent que respira lentament, amb batecs que duren segles. La seva negror no és només absència de Sol, sinó la presència d’alguna cosa anterior al Sol mateix.

    Quan vaig caminar sota els astres d’Aràbia, i vaig veure el firmament tremolar amb una foscor que no era natural, vaig comprendre que hi havia estels de foscor pura, com forats en la tela de la realitat. No són anomalies —són centres de gravetat espiritual, llocs on la realitat mateixa cau dins d’ella.

[...]

    Són ventres còsmics que esperen el part d’un secret que no ha estat mai revelat. I quan miram la negror entre les estrelles, potser no mirem el buit, sinó el rostre d’alguna cosa que espera pacientment. La seva mirada no és càlida ni cruel: és la indiferència perfecta del que existeix des d’abans del temps.

[...]

Caput VIII – De Timore et Fide

    Una dona em digué a l’oasi: “Aquestes nits són massa negres per ser naturals.” I jo li vaig respondre: “Potser l’estel negre ha tornat a passar per damunt nostre.” Ella va callar, però va pregar tota la nit sense dir-me’n el nom.

[...]

    Hi ha por que neix de la ignorància, però n’hi ha una altra que neix del reconeixement. Quan un savi veu allò que no té forma, no fuig, sinó que s’inclina. Així és el temor que he après a tenir dels estels negres. No pas perquè siguin malvats, sinó perquè són absolutament aliens.

    No són signes, ni missatges, ni dimonis. Són fets. Són condicions de l’univers. I el seu pas deixa una empremta que només els somniadors veuen: malsons, intuïcions, desaparicions sobtades, records d’alguna cosa que no ha passat mai però que tots temem.

[...]

    La fe veritable no és creure en la llum, sinó suportar la foscor sense perdre l’ànima.

[...]

Caput XXI – De Fine Temporum

    Els qui han llegit fins aquí i no han perdut la raó saben ja que el firmament no és aliè al nostre destí. Els estels negres no són espectadors del món, sinó artífexs invisibles del seu final. I així com el Sol té la seva alba i el seu ocàs, també el temps dels homes tindrà el seu crepuscle, anunciat no per trompetes ni per cavalls de foc, sinó per un silenci absolut entre les constel·lacions.

    He vist en somnis un cel sense llum, on ni tan sols les estrelles negres romanen visibles. He sentit un cor que batega lentament sota el teixit del món, i que un dia s’aturarà. Quan arribi aquest moment, no hi haurà plagues, ni guerres, ni flames; hi haurà una absorció. Una devoració lenta, serena, perfecta. Tot allò que coneixem —roques, noms, records— serà xuclat pel centre del centre.

    Els savis antics ho sabien. Els seus temples estaven alineats no amb la llum, sinó amb ombres que es mouen més lentes que els segles. I deixaren símbols no per pregar, sinó per advertir. La forma de l’estel negre és la forma de la fi: una boca que mai no parla, però que un dia ho engolirà tot.

    Però no tot és condemna. En la foscor hi ha preservació. Aquells qui abracin el silenci, que no reneguin de la por i mirin el cel amb reverència, potser seran recordats dins l’oblit. No com cossos, sinó com ecos.

    Perquè quan l’últim estel desaparegui, i l’univers es plegui en ell mateix, restarà encara una última vibració: el nom d’aquell qui va mirar la foscor i no va parpellejar.