Resum. Setena sessió. Omnia Sanctorum.

Capítol VI

 Epíleg del capítol anterior:

Despertar al clar de la garriga. El dia és lluminós i diàfan. Tot i la cabana cremada i les marques de lluita al terra fangós, l’estampa és idíl·lica i reconfortant. Mentre dormíeu un somni inusitadament reparador, algú (o quelcom) ha embolcallat el maltret cos del germà Lluís Terré en una mena de tela feta d’escorça d’arbre i fulles fermada amb una corda teixida d’herbes. Un rastre d’aglans marca un camí fora del clar i cap al bosc. Després d’algunes reticències, decidiu seguir-lo i, en una fracció de temps del que trigareu en arribar al cim, us trobeu al peu de la garriga allà a on deixàreu la somera que us acompanyava (que està sana i estalvi trescant herba).

Quan sortiu de la garriga, després del darrer aglà, podeu veure a la iditxa en la seva forma d’anciana. Abans d’anar-se'n bosc endins, mira a Baraxil i assenyala la cicatriu que aquest li va fer a la templa esquerra (l’ull del mateix costat està velat amb un vessament pel cop). Us mira amb un somriure misteriós i es despedeix amb la mà.

Botí:

• Creu d’argent de na Marina.

• INFUSIÓ DE LA SERENITAT. Ampolla amb liquid groc-verdós. Evita els efectes adversos de situacions tenses o aterradores (5 dosis).

• Talismà de riquesa (DO DE SURGAT). Bossa de pell amb taques de sang que formen un estrany diagrama. Magia negra. Si es fica carbó a la bossa i s’activa el talismà, el carbó es transforma en monedes d’or. Si aquestes monedes surten de la bossa, es transformaran en carbó quan canti el primer gall del matí.

• Talismà de resistència al fred (BRAÇALET SOLAR). Tela quadrada blanca amb un sol brodat de fil d’or. Protegeix del fred.

I- Munditia virtus est.

Joan Benlliure, un mercader i armador de Ciutat, arriba al monestir de la Real a fer un donatiu com a acció de gràcies pel seu darrer negoci exitós. No és el primer cop que ve a la Real i l’estat en que es troba el lloc, sobretot tinguent en compte que es celebra la Nit de Tot Sants avui mateix, és lamentable. Hi ha neu bruta i fang per tot, desperdicis i fems de tota mena… Els monjos s’afanyen per deixar-ho tot enllestit i tornar a la normalitat.

El ciceller Joan Planter posa al dia a Joan i el ciutadà no dubta en oferir l’ajuda i suport de la seva bossa i el seus criats. El ciceller ho agraeix però, com pot notar en Joan, fa el possible per evitar que vingui més gent de fora del monestir; pareix que gestionar la situació amb la major discreció possible. Així mateix, Planter informa a Benlliure que haurà de fer el donatiu al prior Marià Cases ja que l’abat Guifré es troba “una mica indisposat…”. Benlliure ofereix deixar-lo a l’arca de l'església i Planter li indica que el deixi al cofre de Sant Antoni, que està fet de pedra i és més adequat per grans donatius. Pel que es veu, el temple tampoc es va lliurar de la brutícia… Vista la situació, Joan decideix quedar-se per donar un cop de mà i és instal·lat a una de les frugals dependències de l’exterior, vora els estables.

II- Verba volant, scripta manent.

Els aventurers arriben, poc abans de l’hora del dinar, i entren per la porta dels horts. Els monjos ja s'estan incorporant a la seva rutina diària i van entrant als cultius des del claustre sense deixar de tocar, com és costum entre ells,  els peus d’una estàtua de la mare de Déu que hi ha al jardí de l’entrada als horts. Es troben amb Joan Benlliure vora les seves alcoves.

El germà Yves, el cuiner, és el primer en reparar en el cos embolcallat de Lluís Terré. El prior dirigeix a dos monjos per a que s’emportin el cos: directament us fa responsables del destí de Terré, considera que algú el va enganar (o seduir) per anar a la garriga. Promet demanar-vos explicacions més endavant…

Artús informa a Benlliure de la realitat de la situació actual tant del monestir com de l’abat. També li comunica que la seva partida està pendent de parlar amb l’abat per complir la missió per la qual han vingut de la peninsula. Jafudà li parla de Malaquías, però Benlliure no el coneix, cosa que és una mica estranya degut a que és un comerciant singular i que mercadeja amb productes de luxe.

Lucius i Artús es queden ajudant als monjos i Jaume es confina a la seva alcova per estudiar els objectes que heu trobat. La resta del grup anau a veure a Felip, que es troba sol a la biblioteca. Us fa entrega de la transcripció parcial de la carta dels assaltants (la podeu consultar a la secció correspondent del blog). La carta parla d’algú que duu un anell d’or; de seguida ho relacioneu amb Malaquías, que porta un gruixut anell d’or a l’anular de la mà dreta amb un segell quadrangular de pedra d’eilat (pedra semipreciosa de color verd blavós). També el relacionau amb el llinatge “ben Absalón”, que apareix al text.

Acte seguit anau a visitar l’abat, que es troba al llit. Un monjo hi té esment. La seva situació no ha millorat. El monjo us confirma que la nit ha estat com les altres. Jafudà “informa” a l’abat dels fets de la garriga. Benlliure queda astorat de l’aspecte macilent de l’abat Guifré. El ciceller us sorprèn i us demana discreció.

Benlliure conversa amb Planter, que li conta que Lluís Terré fou el darrer monjo en entrar a la congregació, ara fa més d’un any. Al monestir no hi ha novicis des de fa mesos, n’han d’arribar a principis d’any.

III- Ad interim.

Zilia va a la cuina a veure a na Maria. La cuinera, servicial, li prepara una escudella de sopes calentes mentre Zilia li conta la tragèdia d’Elixe. Tot i vessar alguna llàgrima, Maria s’alegra de la resolució de la situació. Maria li conta que Simó ha desaparegut, l’han vist sortir corrent del monestir de cap a Ciutat tan prest com ha sortit el sol. Maria ha demanat per la iditxa (ella li ha dit “la criada”), també s’ha alegrat de que no hagués pres mal… Seguint la conversa, li relata la història del malnom d’en Siquieret:

“Li deim Siquieret perque el trobaren a sa síquia d’es molí d’es Racó. Un vespre, a Martí el moliner, que no el desperten ni els trons, el va desvetllar el plor llunyà d’un nadó. Seguint el lament, Martí trobà al petit a sobre de la paret de la síquia, a punt de caure al canal… L’agafà i el dugué al monestir. Li posaren Felip perquè era San Felip, però sempre li diuem Siquieret. Ningú sabia res de cap embaràs o de cap dona que arribés embarassada. Jo era nina quan va passar tot això, però segur que es moliner s’en recorda més…”

NOTA: Aquest paràgraf en cursiva relata la versió d’un fet per part d’un personatge no jugador. És, per tant, subjetiva i esbiaixada i pot tenir errades, imprecisions, etc… És treball dels personatges, si els convé o si poden, esbrinar que té de veritat i que no.)

Felip té vint-i-pocs anys, Maria una trentena (aparenta uns seixanta actuals), l’abat en té un cinquanta-i-busques. Si esbrineu més sobre el noviciat de l’abat, tal vegada aconseguireu més informació sobre la misteriosa filiació d’en Siquieret…

Benlliure i Artús envien a Lucius al port per esbrinar el nom del vaixell mencionat a la carta (R.eg…). Al millor del casos, tornarà ben entrat el vespre. Mentrestant, Jaume ha descobert les propietats dels objectes que trobareu a la garriga (estàn descrits més amunt).

El relat de Maria us duu a realitzar una visita a Martí Moliner (el moliner del molí d’el Racó). Benlliure el coneix per haver fet tractes amb ell, especialment, de moles. Moliner es troba al fortificat molí descarregant sacs de blat. És un home gran i fort, ros i amb els ulls grisos, cobert de farina i sèmola . En veure al comerciant, Moliner elogia les moles que li va servir fa uns mesos. Jafudà el saluda i el moliner agraeix els seus esforços per curar l’abat. També menciona l’ajuda que està suposant Felip i la sort que suposà que Moliner el salvés.

“Aquell vespre feia poc que mon pare havia mort i em costava dormir. No sabia si podria mantenir la meva herència. Una nit que no aconseguia conciliar la son, vaig sentir uns gemecs i vaig sortir de sa casa. Seguint els plors, vaig trobar al nadó a sobre de la paret de la sèquia del molí, a unes vint passes enfora de sa murada. El vaig dur al monestir per a que hi tinguessin cura. Va ser un miracle…”

NOTA: Aquest paràgraf en cursiva relata la versió d’un fet per part d’un personatge no jugador. És, per tant, subjetiva i esbiaixada i pot tenir errades, imprecisions, etc… És treball dels personatges, si els convé o si poden, esbrinar que té de veritat i que no.)

Trobau una falla al relat del moliner. No veis possible que un nadó es mantingués en equilibri a sobre de la paret de la sèquia, ja que és molt estreta i remata lleugerament en punta… Us despediu després de que Benlliure disposi un futur sopar amb Moliner a la fonda per posar-se al dia.

IIII- Excusatio non pedita...

Durant el dinar (bledes i farinetes), Malaquías s’interessa per sa vostra excursió. Podeu veure es seu anell (tal com s’ha descrit abans). Malaquías es presenta a Benlliure i parlen dels seus negocis (Malaquías demostra saber el seu nom sense que li hagi dit…).

Arriba la tarda i Lucius no ha tornat (encara no fa tard). Es prepara la missa de Tots Sants, a la qual esteu convidats. Assistiu Jafudà i Joan. Durant la celebració, podeu advertir que Malaquías es troba a un lloc preeminent: als primers seients dels laics. També us adoneu que no hi ha rastre d’en Tobías a dins el temple… ni del ciceller…

Mentre es celebra l’ofici de Tots Sants, Zília i Baraxil es mouen pel monestir buit… Es dirigeixen cap a l’habitació de Malaquías. Apart del cofre reforçat hi ha un arcó sense clau on hi ha roba i un cofret que conté, segurament, monedes. El cofre, que té un pany per una gran clau, el podria obrir un ferrer amb molta feina i renou. És feixuc, Zília i Baraxil el podrien dur entre els dos. Calculau que gran part del pes es correspon al contingut. Remenant-lo una mica, us assabenteu que el contingut no és metàl·lic, ja que quasi no fa soroll. Us passa pel cap emprar vidriol (àcid) per forçar el pany: potser sigui possible, però segurament deixaria marques i no seria quelcom reversible.

Cal destacar que Tobías no està vigilant l’habitació del seu amo…

Jafudà, ansiós per les absències a l’ofici, s'esmuny fora del temple, cosa que pareix cridar l’atenció de Malaquías i alguns monjos sense cap conseqüència. Es dirigeix a l’habitació de l’abat, que està tancada. Jafudà toca a la porta i obre sense esperar permís…

A dins l’habitació, a la dreta de l’abat dormit, es troba un monjo mig ensomnicat… a l’esquerra del llit es troba Tobías, que no pot amagar un gest de sorpresa contrariada quan ha aparescut Jafudà. El monjo es desperta i també li ve de nou la presència de Tobías. 

“He entrado porque pasaba por aquí, he oído los ronquidos del monje y me ha parecido el abad pidiendo ayuda. Venía de hacer un recado para mi amo, él y el prior me han dispensado de asistir al oficio…”

Jafudà dedueix que gran part del que diu és mentida. S’atraca al llit mentre el monjo recoloca els llençols, moment que Tobías aprofita per sortir de l’habitació de manera apresurada (no pareix endur-s’en res). Jafudà “reconeix” a l’abat i aprofita per registrar la banda esquerra de llit… sota el coixí, troba un saquet de seda (de la mateixa que mercadeja Malaquías) de forta olor i contingut misteriós…