Resum. Quarta Sessió. Cadenes blanques.

Capítol III

 

Cadenes blanques

    La gent es mostra sorpresa i meravellada per la neu. No només es tracta de una nevada precoç, sino que es tracta d’un fenomen infreqüent i estrany a Mallorca (excepte a zones muntanyoses). No es tracta d’una tempesta, però la neu és insistent i el fred augmenta. Aquesta nevada insólita, observeu, encaixa amb el primer vers de les paraules de Simó… Segons el germà Lluís Terré, avui és Sant Narcís: dimecres dia 29 d’Octubre de 1308. S’acosta la Nit dels Morts… Cosa que encaixa també amb les paraules de Simó.

Simó està assegut al pati i podeu observar que els flocs de neu “l’eviten”, cosa que també nota el germà Lluís, que es persigna de manera compulsiva davant aquests fenòmens. Els monjos consideren la neu un mal auguri i un perill per les collites. Xiuxiuejen i mormolen entre ells. Entre el remor destaca una paraula: “ELIXE”.

Jafudà convenç al germà Terrer per a que li conti tot el que sap del passat de Simó. Segons el germà Lluís Terrer, Simó era traginer i estava casat amb Marina. Marina quedà embarassada i recurrí, com altres dones del lloc, a les atencions i cura d’Elixe, una partera d’origen navarrés que vivía sola a una garriga propera. Elixe maleï a Marina i malbaratà el seu part, en el que moriren ella i el seu nadó. Ple d’ira, Simó ajuntà a un grapat d’homes (entre ells, al propi germà Terré) i partiren cap a la garriga de la bruixa. Després d’enfrontar-se als horrors de la garriga d’Elixe, el grup arribà a la seva casa. La bruixa es negà a sortir de la seva cabana, així que Simó arramblà branques i troncs i prengué foc al seu cau. En sentir els crits de la bruixa abrasada, Simó llançà la creu d’argent que Marina portava sempre penjada. Quan la creu penetrà al foc, la bruixa cridà quelcom inteligible i una deflagració va asolar el clar i va tombar a tots… Poc a poc es recuperaren, però Simó havia perdut tot rastre d’ànima al seu cor i la seva mirada…

(NOTA: Aquest paràgraf en cursiva relata la versió d’un fet per part d’un personatge no jugador. És, per tant, subjetiva i esbiaixada i pot tenir errades, imprecisions, etc… És treball dels personatges, si els convé o si poden, esbrinar que té de veritat i que no.)

Cilia i Lucius arriben a la Fonda del Rei, la principal de la Real, regentada per Joan Torrent. Només arribar, Cilia anuncia els productes de Malaquías sense gaire èxit entre els pocs parroquians que hi ha a aquella hora.  Els dos decideixen disfrutar de l’estofat de la fonda acompanyat de pa i vi. Els dos parroquians parlen d'una construcció que han de dur a terme per la zona i, tothom que passa, se'n fa creus de la nevada i la comenta. Ningú sap res del segell ni han vist mai nevar així. Un comerciant anomenat Miquel, que ve de Ciutat, comenta que allà fa sol i bon dia. N’hi ha que diuen que es cosa de sa bruixa, mal que estigui morta… que deia que era partera i era mentida… (la versió és similar a la de Lluís Terré). Pareix que tots reneguen de la garriga i diuen que està maleïda.

Francesc, un pagès de la Real, diu que anava a Ciutat i ha tingut que tornar enrera per que la nevada esdevenia tempesta a mesura que sortia de la Real. Cilia i Lucius s’apropen a Ciutat però no experimenten aquest fenòmen, però sí que veuen un cel negre i sinistre sobre la Real. El fet sí que es reprodueix si van acompanyats d’un realí… i es torna a sentir la rialla sardònica com si vingués de entre la tempesta.

Mentre dinau, repassau la història del germà Terré i us adoneu d’una cosa: quan Simó llançà la creu de na Marina va cometre un error. Si s’enterra a una persona no cristiana amb un objecte sagrat, la seva ànima no pot deixar aquest món. Per tant, encara que fos de manera involuntària, l’acte de Simó va encadenar l’esperit d’Elixe a aquest món. Per tal d’esbrinar els detalls d’aquest fet, haureu de visitar la garriga d’Elixe, que es troba als límits de la Real, passat es torrent de cap a la serra (actualment és la pedrera)... Calen 3-4 hores per arribar-hi.

Ja reunits, decidiu enviar un missatger a la fonda per a que us prepari menjar pel viatge. Llavors, aprofitant que Malaquías està ocupat i Tobías fora, Cília se infiltra a les habitacions de Malaquías per esbrinar de qui era “l’ombra” que Artús i Lucius vegeren la nit passada. Cília es deslliça a dins les estances del comerciant, que consten de dues plantes. La planta baixa és una mena de rebedor-magatzem a on no hi ha res d'importància. Cília puja les escales i arriba a un replà a on hi troba, ben plegada al terra, la roba d’una màrfega a on dorm Tobías (just davant la porta de l’alcova del seu amo) així com una gerra, un candil i una bacina. L’alcova no està tancada en clau i no hi ha ningú. Es tracat d’una habitació modesta, però neta i amb més mobiliari que qualsevol cel.la del monestir. Té una finestra amb volets que dóna a un pati pel bestiar que connecta amb els horts: hi podria passar un personatge petit (Artús, Cília i Jafudà) o nu.  El que més destaca és un bagul reforçat i tancat amb clau que, junt amb un altre de roba (obert), són els únics que no han anat a parar al magatzem.

En sortir, per descuit, desfà el bolic de la màrfega de Tobías…